... a kangaroo island (1 de 2)

Eeeeeee

Tal i com us vam comentar, dijous ens vam enlairar cap al Sud. Vam aterrar a Adelaida, la capital de l’estat d’Austràlia del Sud i vam visitar una mica la ciutat. Hi viuen més de 1.000.000 de persones en cases unifamiliars i és la ciutat mes familiar i tranquil·la que hem vist mai. Massa tranquil·la, diríem. L’únic que coneixíem de la ciutat era que el seu equip de futbol va fitxar al gran Romario per un mes per intentar arribar als playoffs. Pobre Romario, que devia fer en una ciutat tan sosa!. A la part “vella” de la ciutat (jiji, finals del segle XIX) hi ha els grans edificis de la ciutat: el parlament, la universitat, els museus,… Adelaida destaca pels museus dedicats a l’art aborigen. Vam visitar l’Australian Aboriginal Cultural Gallery per aprendre una mica els costums i la cultura aborigen. És increïble que aquesta gent fa menys de 250 anys visquessin com a la prehistòria. Un dia parlarem dels aborígens. Per anar fent boca us deixem amb una foto d’unes pintures típiques sobre fustes.

El divendres vam llogar un cotxe amb la Maite i l'Oriol i després de conduir un parell d’hores vam agafar el ferri cap a Kangaroo Island. El trajecte, de tan sols 45 min se’ns va fer etern ja que el mar estava molt mogut i ens vam marejar una mica. Kangaroo Island és una illa gran (2 hores conduïnt de punta a punta) on només hi viuen 5000 persones i infinitat d’animals salvatges. Els pobles amb carrers sense asfaltar de sorra vermella estan construïts al voltant de la benzinera, semblava de cine. Una anècdota per a què us feu una idea. Com que el divendres era el dia nacional aussie, la propietària de l’apartament que havíem llogat devia estar de festa i a l’oficina de l’allotjament no hi havia ningú. Vam trucar i ens van dir que l’apartament estava obert i les claus dins. Realment aquí no s’ha de patir per robatoris.

Vam poder veure molts animals típics australians en estat salvatge. De fet, s’ha d’anar molt en compte per conduir per aquesta illa ja que algunes carreteres no estan asfaltades i els animals creuen quan volen. Una nit, vam estar a punt a punt d’emportar-nos tres wallabies (mini-cangurs) per endavant. Parlant del tema, vam poder veure cangurs salvatges de l’espècie del Sud que és molt més peluda i gran que la que vam veure en el zoo. No ens vam acostar massa, però vam fer unes fotos i un vídeo molt xulo.

També vam anar a Seal Bay, una badia molt coneguda ja que és on descansen els lleons marins típics de la zona. Vam flipar quan vam arribar a la platja i hi havia més de 50 lleons marins estirats, jugant i prenent el sol. Vam poder baixar a la platja (amb guia) i ens vam poder acostar fins a uns 5 metres d’ells. Acollonant. De les mil fotos que vam fer, en posem algunes.

Aquesta espècie de lleons marins no té ullals com ens esperàvem i són enormes (el mascle pot arribar a 400 kg). Aquest sobrepès els hi passa factura en la seva lluita per la supervivència ja que són fàcilment predats per taurons i per això tenen una esperança de vida d’uns 20 anys. La seva vida en general és passar-se tres dies i tres nits sense parar caçant i nedant al mar (arriben fins a 300 km de la costa) i després descansar a la platja sense fer res durant tres dies i tres nits més. Vam poder veure com alguns arribàvem extenuats del viatge.

Fins aquí la primera part, a la segona hi haurà molts més animals a part de nosaltres. Jiji. Canviant de tema, avui a la nit hem fet país i hem ensenyat a jugar a la butifarra a en Bryan (kiwi) i a en Chris (yankee) i els hi ha agradat. Ara ja tenim una diversió més per les nits per passar aquesta xafogor que ens apreta tant. Quina calor!.

Ens veiem

Records

... gener

Eeeee

Com prova la pujada de gener? Nosaltres a Brisbane, estalviant. Aquí estem de rebaixes també, de banyadors i roba d’estiu., que ja ha arribat de ple. 23ºC de mitjana per la nit amb una humitat important i entre 30-35ºC de dia. Com que el sol surt a les 4:30 de la matinada (encara no ens en sabem avenir), a les 6 -7 del matí, el llit ja és una graella i quan ja ens hem girat dos o tres cops i ja estem a punt de convertir-nos en un kebab huma, ens hem de llevar, no importa a quina hora haguem anat a dormir. Ens passem el temps lliure a la piscina o si podem anem a la platja.

Han arribat dos nous habitants a la casa. Un de Canada, Jonathan i del qual podríem destacar principalment la seva panxa, un collaret molt rar i les seves ganes de parlar anglès superràpid com si fóssim Tony Blair. Us heu parat a pensar amb com de desconegut i soso que sembla Canada?. I un altre de Nova Zelanda, Bryan, que és un xaval de poble, força simpàtic i un pèl piratilla. Els dos estudien medicina. Resulta que el kiwi es va assabentar que teníem wireless il.limitat i es va posar a baixar pelis tot el dia.El que no sabiem cap de nosaltres es que el contracte del pis té un màxim mensual de capacitat de baixada i a partir d’aquell moment la xarxa s’alenteix espectacularment. Això ho vam descobrir el dissabte, que la xarxa va morir. Dissabte a la nit concretament. Dissabte a la nit que la Yolanda tenia un examen de la UOC a distància. L’examen era a les 22:30 (jiji, una bona hora per fer un examen, no?). Tenia que baixar-se l’examen, contestar-lo i pujar-lo a la xarxa en dues hores. Com deveu haver endevinat, no va poder ser i vam entrar en una crisi nerviosa, ja que portava dues setmanes estudiant. Total, que a la mitjanit vam haver d’anar cap al despatx de l'Albert a fer l’examen. L’Albert clapat fent un te i llegint un llibre i la Yolanda de 12 a 2 de la matinada fent l’examen. La tornada a casa va ser eterna. Dos zombies pel carrer a les 2:30 de la matinada.

Diumenge, ens vam relaxar a la piscina i després vam anar al cine a veure una pel·lícula de dibuixos animats de pingüins que canten i ballen. Sortint del cine vam fer unes fotillos a la ciutat de nit, que us posem aquí. La ciutat de nit és molt xula perquè cada edifici està il·luminat amb llums de diferents colors i també hi ha el riu que fa que tingui un toc més romàntic.

Aquesta setmana estan fent l’Open de Tennis d’Austràlia i cada dia mirem els partits. Per fi alguna cosa interessant a la tele. Cal dir que la TV Australiana és un drama de dolenta ja que és molt semblant a la nostra en termes de teleescombraries: Operación triunfo (va guanyar un tio que es caracteritzava per cantar amb falset), Allá tú (el programa menys intel·ligent de la història), Mira quien Baila (hi participa el gran triplista Andrew Gaze!), Diarios de Patricias i tal. A més a més, hi ha molts culebrots, no

us creureu ... encara fan Veïns !! i ara estrenen una supernovetat: Betty la Fea en versió anglesa. Ja només ens faltava això. Sort, que fan molts esports, bàsic

ament cricket, i que també hi ha moltes sèries com CSI, Simpson, Futurama, però com que són en anglès, algunes com House no les seguim.... de fet, House hi ha cops que no l’entenem ni en espanyol. Total, que quasi no la mirem. Ara estrenen la tercera temporada de LOST, i la sisena de 24. Per fi, alguna cosa bona. Sempre ens quedaran els DVDs.

Divendres és el dia nacional d’Austràlia, i dijous ens l’agafem de vacances i aprofitem aquest minipont per anar a una illa molt xula. Per fi tindrem material per un post decent. L’altre dia vam rebre totes les fotos dels nostres companys de viatge de Nova Zelanda. En posem un parell de molt i molt xules.

Be doncs, fins la setmana que ve, on esperem tenir fotos de pingüins i lleons marins, tot i que no cantaran ni ballaran... esperem.

records

a. i y.

... nova zelanda (3 de 3)

eee

per fi l'últim post de Nova Zelanda.

Després de la caminata de tres dies, ens moríem per una dutxa. Però vam ser tan burros de reservar mig dia de kayaking el dia següent a les 7 del matí. Així que, just en acabar la ruta, vam menjar alguna cosa i vam conduir 4 hores fins al llac de Milford Sound al Sud de l'illa. Vam arribar de nit ( a les 23!) i l'únic alberg que hi havia estava ple. Estàvem tan cansats que ens feia pal buscar lloc per dormir i vam decidir dormir a les furgonetes i aguantar un altre dia sense dutxar-nos. La part bona va ser que en despertar vam adonar-nos que havíem aparcat en un indret preciós, a la vora d'un fiord. Aquí va una foto que vam fer a les 6 del matí.El kayaking va ser impressionant per la localització i les vistes. Era una entrada del mar a una zona entre muntanyes. La nit anterior havia plogut i feia una mica de fred però remant vam agafar calor ràpid. Vam estar voltant pel llac i tal, rema cap aquí i cap allà, però al cap de dues hores ja estàvem amb els braços garratibats i fins als .... A les fotos, per això fem veure que ens ho passem bé. jiji.











La salvació va ser que quan ja tornàvem, remugant, cap al final vam poder veure un parell de foques en estat salvatge, jijiji. Primer en vam veure una estirada a la roca prenent el solet i li vam tirar 400 fotos, cumplint tot el que s'espera de un guiri com cal. Però, el millor va ser que el cap d'una estona una altra foca es va posar a fer piruetes i a saltar molt i molt a prop de les nostres canoes. Tot i que el guia deia que no era gaire corrent, crèiem que eren unes foques que les tenen allà per a que et flipis i oblidis que portes tres hores remant com un burro i encara t'en queda una altra. De totes maneres, aquí van les fotos.

Aquella nit vam gaudir de la millor dutxa de la nostra vida, més ben dit, vam fer una super banyera de 30 minuts cadascú. Definitivament, del millor que vam fer a Nova Zelanda. Ja era el dia 28 i començàvem a tornar cap a Christchurch. Teníem 3 dies per fer el viatge de tornada i passàvem per la zona de glaciars. Aquests dies va ploure bastant i no vam poder gaudir de la illa tan com volíem. Però el dia que havíem d'escalar els glaciars, el 30, ens va fer molt bon temps. Un glaciar és com una llengua enorme de gel que generalment es troba a grans altituds. De fet, els dos que vam visitar nosaltres són els únics que acaben en un bosc. La foto que veieu està tirada a quasi 2 quilòmetres de distància de la base del glaciar Franz Josef. Per a que us feu una idea, la cova que es veu, devia fer uns tres o quatre metres d'alt.
L'empresa amb la que vam escalar ens va proveir de tot l'equipament necessari i anàvem extremadament protegits i carregats. Vam passar caloreta. Vam escalar durant unes dues hores i les vistes que vam veure van ser úniques per a nosaltres, que som més aviat tirant cap a mar. El gel tenia un color blavós molt xulo, i feia formes espectaculars. Un altre cop vam tirar milers de fotos que hem intentat resumir en tres. No cal dir-ho, l'Albert va relliscar uns quants cops. Aquell dia recordem que ens vam fotre un xai a la brasa tan bo.... mmmm. Tantes ovelles que tenen.













Finalment, vam arribar a Christchurch el dia de cap d'any i vam dormir en un alberg. En Dino va cuinar un sopar especial de cap d'any a base de tagliatelle amb marisc que va estar força bé. A l'hora de les campanades estàvem sols al menjador de l'alberg i ens vam fer nosaltres les campanades amb un rellotge d'allà. Vam comprar raïm i tot, per a fer-ho com a casa. A més a més, aquella nit va ser bastant freda. Va ser curiós que a l'alberg hi havia bastants xinesos que van passar totalment del tema amb els seus noddles de cada dia. Després vam sortir per la ciutat de festa una estona. A la plaça del poble vam tenir la sort de gaudir de la pitjor banda de la història... A més a més de fer-ho malament amb ganes, van tocar temes supercomplicats de U2, RedHot,... una pena. Així va acabar la nostra història a Nova Zelanda, sense veure ni un kiwi (ocell) i sense ni sentir a parlar del rugby, ni la haka ni tot lo típic del Nord.


Ja portem dues setmanes a Brisbane i no hem fet res d'especial a part de treballar i anar a la piscina o a la platja. Ens estem reservant perque a finals de mes marxarem a una illa al Sud d'Austràlia, anomenada Kangaroo Island que sembla que és molt espectacular perquè està plena de pingüins i lleons marins. A veure si no es fonen amb tanta calor...

Fins aquí, Nova Zelanda. Seguirem en contacte.

Una abraçada.

y i a

... nova zelanda (2 de 3)

eps eps

Durant els dies 24,25 i 26 de desembre vam fer la "Routeburn track". És una caminata molt popular de Nova Zelanda que es pot fer en 3 o 4 dies en els quals pots veure gran varietat de paisatges. Potser són les millors fotos que hem fet mai. Són només 33 km ens els quals s'ha de pujar una muntanya i baixar seguint la vall del riu Routeburn. L'arribada és molt a prop d'Isengard. La ruta és un pèl complicada en el sentit que no sempre hi ha camí i que de vegades has de passar per rierols, i zones relativament perillloses (a l`hivern està la ruta està tancada).
La ruta té unes vistes del conjunt muntanya+neu+riu+vall+llac que ens van impressionar. A més està plena de cascades que te les trobes de cop i és molt xulo.














Vam caminar unes 5-6 hores diàries tenint en compte les paradetes de refrigeri, fotos, etc,.., Dormíem en petites cabanes (50 persones) on només hi havia una zona de lliteres, una cuina, i uns lavabos (no dutxes, no aigua calenta). Com que dormíem tots junts, és de calaix que hi havia gent que roncava. Doncs el que dormia a sota de la Yolanda, no roncava, el tio cridava a muerte i la Yolanda es va obsessionar i no podia dormir. En un moment de desesperació va cridar : Stop snoring please (Pari de roncar si us plau!), llevant a bastanta gent (a l'Albert) excepte el cabró que roncava. Havíem reservat la ruta amb bastanta antelació ja que, tot i les dates nadalenques, estava bastant ocupada. A les dues fotos següents es poden veure en la distància les dues cabanes on vam dormir els dos dies. Per cert, potser ens veureu bastant abrigadets ja que feia fred, especialment a les nits, tot i que de dia acabaves caminant en maniga curta.












El principal inconvenient va ser que vam haver de carregar el menjar, la roba, sacs de dormir i tot el necessari a la motxilla per tres dies i aquestes pesaven molt i molt (vam acabar amb un mal d'esquena important). El menjar fou ... mmm lamentable, especialment considerant que era Nadal i St Esteve i que tot el món s'estava fotent uns atracons històrics (volem escudella!!!!). Esmorzàvem pa bimbo amb nutella i cafe, dinàvem pa bimbo (!) amb pernil dolç o tonyina i sopàvem sopa i pasta de sobre (d'aquella que només s'ha d'afegir aigua calenta). També carretejàvem fruita, fruits secs i molta xocolata. Segurament ( i això esperem), va ser i serà el pitjor sopar de Nadal de la nostra vida. En la foto, fem un esforç inhumà per a somriure tot i el cansanci i les exquisiteses de la taula (això groc que es veu és la pasta). A més a més, per a rematar-ho, el dia de Nadal, tots els de la cabana es van reunir per a cantar nadales en anglès, ... jingle bells, jingle bells, ... mentres nosaltres aprofitàvem les nits per a jugar al set i mig.


Vam fer el cim (!) en el segon dia i les vistes eren molt xules. Aquí teniu una foto de tots fent el burro a dalt de tot. També vam deixar les motxilles en un petit refugi que vam trobar i vam pujar fins a una zona de neu molt xula. Òbviament, no caldria dir-ho, just després de la foto que veieu, l'Albert va relliscar i va baixar la zona de neu de cul i queixant-se de la perillositat del recorregut. Tota la tarda amb el pantaló xop.













L'últim dia ens va ploure molt i ens vam plastificar tots per a seguir caminant. No vam fer gaire fotos per a no perjudicar la càmara. El millor del dia, (a part d'arribar al final), fou atravessar una catarata que portava molta molta aigua i que ens va deixar ben xops. Us deixem amb dues fotos més del recorregut que ens agraden molt, especialment la dels llacs cristal·lins en els quals t'hi podies emmirallar. Veureu que l'Albert porta una bossa groga molt xula, jiji, és la brossa ja que només hi ha contenidors de brossa al començament i al final del viatge.










Ahir vam quedar tots els del viatge a casa nostra per intercanviar-nos fotos, menjar pizza i veure el Senyor dels Anells. Dissabte nit de friquis i d'estalvi total. Vam intentar descobrir les localitzacions de la peli on havíem estat.

Res més, en l'últim post explicarem quan vam fer kayaking i escalada en la zona de glaciars i com vam passar el cap d'any.

Una abraçada de a. i y.

... nova zelanda ( 1 de 3)

Eps

Ja tornem a estar a Austràlia, sense diners i treballant.

Com ja us vam informar, hem passat aquestes vacances de Nadal i Cap d’any a Nova Zelanda, un país perdut al cul del món, que ha adquirit popularitat per la famosa trilogia de El Senyor dels Anells. El seu director, Peter Jackson, que és de Nova Zelanda, ja podia haver estat anomenat ministre de turisme del país ja que aquesta pel·lícula, sens dubte, ha estat la millor publicitat del país ( i un reclam turístic per a freaks de tot el món). Realment la pel·lícula és un bon reflex dels espectaculars paisatges diferents que es poden veure: muntanyes nevades, cascades enormes, selves tropicals, llacs impressionants amb aigues cristalines, els glacials… ah i sobretot inmensos prats verds amb milions d’ovelles. Sí sí, no és una exageració, milions, en concret quasi 40 milions d’ovelles i només 4 milions de neozelandesos. És un país ideal per a fotògrafs (nosaltres som amateurs i ens han quedat fotos molt xules) i per a esportistes d'aventura (es poden fer tots tan sigui d'aire, com d'aigua o terra). Per exemple, el primer pointing del món fou a Nova Zelanda, concretament al riu que mostra la foto de la dreta (riu per on van remar Frodo i companyia...)

Nova Zelanda està formada per dues illes, curiosament anomenades la illa del Nord i la del Sud. Nosaltres hem estat a la del Sud, la més muntanyosa i deshabitada (només hi viuen 600.000 persones amb una extensió semblant a Anglaterra). Així si pensàvem que a Austràlia, la gent viu espaidada, no és res en comparació a Nova Zelanda. Els pobles del Sud, fins i tot els que estan indicats al mapa com una gran urbe, estan formats bàsicament pel carrer principal i únic amb quatre cases al principi i al final, motels i albergs a les afores i al centre amb una mica de sort un centre d’informació, un parell de fish and chips o menjar ràpid i un supermercat. Per tant, la impressió que ens va donar és que tota la illa del Sud és un gran parc natural, amb una gran bellesa visual i sobretot moltes ovelles, juntament amb el turisme, el principal motor de l’economia del sud.

L’aventura nova zelandesa l’hem viscut juntament amb l’Oriol, la Maite, en Dino i l’Aline, companys del departament de l’Albert, compartint dues campervans super hippies. La idea inicial era llogar una caravana per tots 6 però quan ens vam decidir, ja estaven totes les caravanas llogades. És una manera molt comuna de viatjar pel país. Així doncs, vam trobar unes campervans amb tres seients a davant, amb un fogoenet per cuinar i uns matalassos per a habilitar-les per dormir a la nit. Generalment compràvem menjar i cuinàvem per a estalviar. Eren unes furgonetes molt xules decorades amb acudits tal i com podeu veure a la foto. Per nosaltres, ha estat una manera diferent de viatjar, emocionant ja que hem acampat en platges i

llacs preciosos. El problema és que ens feia bastant de fred tot i ser l'estiu, sobretot a les nits i als matins. I més d'un dia va ploure. L'altre problema era que no hi havia dutxes a les caravanes i per això hem anat alternant amb albergs ja que una dutxeta cada 3-4 dies, era bastant recomenable, no ens enganyem, MOLT.

El centre del viatge era una caminada de tres dies per les muntanyes seguint un recorregut molt conegut anomenat Routeburn. Durant els tres primers dies vam conduir fins al començament tot aprofitant per veure la major quantitat de coses possibles. Per exemple, vam caminar pel Mount Cook (la primera foto), que és el més alt de tot d'Australia i NZ i ofereix grans vistes i ens vam aturar a visitar alguns dels llacs més bonics de la illa. Els llacs són increiblement blau turquesa. Semblen passats pel photoshop. Ens hi quedàvem bocabadats una horeta tirant milers de fotos.

Que llarg! Esperem no haver-vos avorrit massa. En el proper post explicarem la caminata de 3 dies que va ser espectacular entre d'altres coses.

Com que no tenim diners, no viatjarem gaire aquest mes de Gener, així que farem durar el tema de Nova Zelanda per tenir algunes fotos xules i coses que explicar, jiji.


Records

y i a